Juan Luis Tomás Sanchis 'Lluïset' Pilotari
Per a la gent de la pilota, el nom de Jose Luis Tomás Sanchis pot ser no ens diga res, però en parlar de “ Lluïset“ a tot el món ens canvia el semblant.
Nascut a Beniarrés allà pel 1968, és hui en dia un clar exemple i un testimoni del que ja fa algun temps va ser la pilota, un més dels que al igual que altres jugadors com Alberto o el Moro continuen actius i són un referent en la història viva d´este esport tan nostre i tan oblidat.
Als voltants de 1974 a Beniarrés i a la seua comarca, la pilota era una de les activitats esportives més importants. Hi havia al poble dies de quatre o cinc partides a l ´hora i a tots els pobles del Comtat , L´Orxa, Gaianes, Muro, Alcocer ,Alcoi ..... i mil jugadors per a jugar-les.
En un ambient així, era fàcil d’entendre que fins els equips de futbol de la zona sincronitzaren els seus partits perquè no coincidiren amb la partida de pilota.
Port amunt , més a dins , cap a Alacant, les llargues eren la modalitat referent però a Beniarrés el raspall era i continua sent la modalitat reina. Hi havia una rivalitat molt forta quasi “tribal” l entre tots els pobles que competien i que fomentaven així el seu seguiment ,mentre L’Hotel Reconquista d´Alcoi donava el suport econòmic i el prestigi a les competicions
Els quatre o cinc carrers de Beniarrés millors per a jugar sempre estaven ocupats. Casualment tots s’abocaven cap a la plaça de L’Església i causaven les pertinents molèsties fins que tot va derivar en la construcció de una canxa artificial per a la practica de la pilota i gradualment la pilota va anar minvant la seua presència.”
Tot açò ens ho conta LLUÏSET, un jugador sempitern, apassionat de la pilota i un referent per a les noves generacions de jugadors més joves que ell , amb les quals hui continua compartint canxa i amb qui sempre és un plaer compartir-lo com a rival i com a company. Tot un exemple dins i fora de la canxa ,honrat i complidor al terreny de joc, un hàbil mestre del rebot del que fa la seua millor arma i una excel·lent persona.
PilotaVeu.
Compartim una estona al trinquet de Xeraco, un diumenge de partida als vestidors i mentre s´enfaixa les mans per disputar la partida de tornada de semifinals de l’autonòmic de raspall, Lluïset, xarrador, referidor, afable i pròxim ens conta amb eixos ulls menuts i eixa mirada noble les seues vivències i les seues emocions al voltant de la pilota.
Nascut a Beniarrés allà pel 1968, és hui en dia un clar exemple i un testimoni del que ja fa algun temps va ser la pilota, un més dels que al igual que altres jugadors com Alberto o el Moro continuen actius i són un referent en la història viva d´este esport tan nostre i tan oblidat.
Als voltants de 1974 a Beniarrés i a la seua comarca, la pilota era una de les activitats esportives més importants. Hi havia al poble dies de quatre o cinc partides a l ´hora i a tots els pobles del Comtat , L´Orxa, Gaianes, Muro, Alcocer ,Alcoi ..... i mil jugadors per a jugar-les.
En un ambient així, era fàcil d’entendre que fins els equips de futbol de la zona sincronitzaren els seus partits perquè no coincidiren amb la partida de pilota.
Port amunt , més a dins , cap a Alacant, les llargues eren la modalitat referent però a Beniarrés el raspall era i continua sent la modalitat reina. Hi havia una rivalitat molt forta quasi “tribal” l entre tots els pobles que competien i que fomentaven així el seu seguiment ,mentre L’Hotel Reconquista d´Alcoi donava el suport econòmic i el prestigi a les competicions
Els quatre o cinc carrers de Beniarrés millors per a jugar sempre estaven ocupats. Casualment tots s’abocaven cap a la plaça de L’Església i causaven les pertinents molèsties fins que tot va derivar en la construcció de una canxa artificial per a la practica de la pilota i gradualment la pilota va anar minvant la seua presència.”
Tot açò ens ho conta LLUÏSET, un jugador sempitern, apassionat de la pilota i un referent per a les noves generacions de jugadors més joves que ell , amb les quals hui continua compartint canxa i amb qui sempre és un plaer compartir-lo com a rival i com a company. Tot un exemple dins i fora de la canxa ,honrat i complidor al terreny de joc, un hàbil mestre del rebot del que fa la seua millor arma i una excel·lent persona.
PilotaVeu.
Compartim una estona al trinquet de Xeraco, un diumenge de partida als vestidors i mentre s´enfaixa les mans per disputar la partida de tornada de semifinals de l’autonòmic de raspall, Lluïset, xarrador, referidor, afable i pròxim ens conta amb eixos ulls menuts i eixa mirada noble les seues vivències i les seues emocions al voltant de la pilota.
Lluïset durant l'entrevista a Xeraco el passat 14 de juny. Fotografia: PilotaVeu
- Com arribes a jugar amb professionals?
Vora els quinze anys i després de provar amb el futbol on destacava com a jugador vaig començar a jugar a pilota imitant el meu germà . Un any després es posava en marxa el trinquet de Castelló de Rugat on vaig fer alguna partideta i “el Bolo” el trinqueter va ser qui em va proposar jugar un campionat , Campionat que per cert vaig guanyar però del que no vaig rebre el trofeu per ser d’Alacant i el campionat era de València “ coses de l’època”.
A partir d’ací, vaig debutar a Gandia i vaig començar a jugar amb els grans, Malondes, Simateros; Sanchis, Costa ;Guerra ,......tot en a penes dos anys.
Lluiïset (el del mig a la fila de baix) junt els companys en l'homenatge a Antonio de la Granja el 1992 al Trinquet de Batiste de Castelló de la Ribera.Dalt Malonda II, Antonio, Leandro, Tonet, Parreta, Costa i Pinet. Baix Juan, Costeta, Lluïset, Agustí i Pascualito.
- Quins són els teus trofeus més estimats?
Mai li he donat massa importància als guardons, “jo sols volia jugar a pilota“. Per dir-ne algun que recorde vaig guanyar el Trofeu de Falles a Gandia , el trofeu Hotel Reconquista en dues ocasions i alguns altres que no em vénen ara al cap. El que valia era jugar moltes partides i el currículum no tenia el interès que té hui en dia. L´afició donava vitalitat al joc i el suport de la gent que seguia als equips en la competició eren el mes important.
- Has jugat algun individual ?
Sols he jugat una vegada, i ja mai més he repetit, és un esforç físic molt fort el que has d’aguantar i crec que no paga la pena la factura que passa.
- Que té la pilota què ens apassiona ?
La proximitat de la gent, dels pobles, de les persones i dels amics el coneixement del teu entorn més immediat i el reconeixement de la gent que t´estima...... tot açò és en veritat el que dóna les verdaderes satisfaccions
Molt lluny d´altres coses , la pilota és senzillament açò.
- Com la milloraries?
És una pregunta, la pregunta clau que jo me fet sempre i continue cada dia fent-me.
Sempre hem estat pegant-li voltes al mateix eix i la situació lluny de millorar cada dia està més complicada. Açò ens ha portat al llarg dels temps a perdre la serietat i el prestigi necessaris i que són, fonamentals, perquè arriben els suports que altres esports tenen. Ninguna empresa seriosa inverteix en res que no tinga una serietat, ni prestigi.
“Crec que el problema de la pilota està en l’arrel, és com un arbre que creix perquè ha de créixer, però que no s’ha sabut adobar ni podar ”
- Durant un llarg període, deixares de jugar a pilota. Quins foren els motius i què et va fer que tornares?
Jugàvem tots els dies a pilota i pràcticament desitjaves tenir un dia de descans per recuperar-te. Recorríem tots els trinquets i teníem dinerets. Eren un ingressos que no eren regulars i després d’una lesió, ja casat i amb les despeses pertinents hi havia que buscar una estabilitat en els ingressos que la pilota no em donava.
Des dels vint i cinc anys fins als trenta sis vaig estar apartat de la pilota fins que un dia Roberto (se l’il·luminen el ulls amb la lluentor especial de qui nomena a un amic) va venir a clavar-me una punxeta, que no li va costar molt de clavar.
Mai li he donat massa importància als guardons, “jo sols volia jugar a pilota“. Per dir-ne algun que recorde vaig guanyar el Trofeu de Falles a Gandia , el trofeu Hotel Reconquista en dues ocasions i alguns altres que no em vénen ara al cap. El que valia era jugar moltes partides i el currículum no tenia el interès que té hui en dia. L´afició donava vitalitat al joc i el suport de la gent que seguia als equips en la competició eren el mes important.
- Has jugat algun individual ?
Sols he jugat una vegada, i ja mai més he repetit, és un esforç físic molt fort el que has d’aguantar i crec que no paga la pena la factura que passa.
- Que té la pilota què ens apassiona ?
La proximitat de la gent, dels pobles, de les persones i dels amics el coneixement del teu entorn més immediat i el reconeixement de la gent que t´estima...... tot açò és en veritat el que dóna les verdaderes satisfaccions
Molt lluny d´altres coses , la pilota és senzillament açò.
- Com la milloraries?
És una pregunta, la pregunta clau que jo me fet sempre i continue cada dia fent-me.
Sempre hem estat pegant-li voltes al mateix eix i la situació lluny de millorar cada dia està més complicada. Açò ens ha portat al llarg dels temps a perdre la serietat i el prestigi necessaris i que són, fonamentals, perquè arriben els suports que altres esports tenen. Ninguna empresa seriosa inverteix en res que no tinga una serietat, ni prestigi.
“Crec que el problema de la pilota està en l’arrel, és com un arbre que creix perquè ha de créixer, però que no s’ha sabut adobar ni podar ”
- Durant un llarg període, deixares de jugar a pilota. Quins foren els motius i què et va fer que tornares?
Jugàvem tots els dies a pilota i pràcticament desitjaves tenir un dia de descans per recuperar-te. Recorríem tots els trinquets i teníem dinerets. Eren un ingressos que no eren regulars i després d’una lesió, ja casat i amb les despeses pertinents hi havia que buscar una estabilitat en els ingressos que la pilota no em donava.
Des dels vint i cinc anys fins als trenta sis vaig estar apartat de la pilota fins que un dia Roberto (se l’il·luminen el ulls amb la lluentor especial de qui nomena a un amic) va venir a clavar-me una punxeta, que no li va costar molt de clavar.
Lluïset junt a Roberto i Roselló, després de guanyar l'autonòmic d'equips el 2007. Arxiu
- Els teus millors companys?
Són molts i molt bons ,però per qui més respecte he tingut ha sigut per Sanchis d´Oliva a qui considere el millor punter de tots els temps amb diferència. A Roberto del Palomar (tornen els ulls a il·luminar-se-li) li guarde una estima especial.
- Els rivals més forts?
Han sigut molts perquè va ser una època molt bona en la qual hi havia moltíssims bons jugadors...Loripi, Pascual.....Molts, i molts.
- Què aconsellaries a la gent que comença a jugar?
El major profit que trauran de la pilota és que es divertisquen i que gaudisquen d’allò que l’envolta, que coneguen gent, que facen bons amics i sobretot que no s´obsessionen.
- Que aconsellaries als qui ja estan jugant ?
Molt d’ànim i molta paciència.
- Actualment representes l’equip de Xeraco. Com veus l’equip i el club?
L’equip el veig molt bé i jugue molt còmode amb Juan i Trini. Amb Juan sobretot porte molt de temps jugant i ens compenetrem molt bé. El club de Xeraco s’ha portat bé amb mi i estic molt a gust.
Lluïset. Juan i Trini després de guanyar l'autonòmic parelles 2014 a Genovés. Foto: PilotaVeu
- Fins a quan tenim Lluïset?
Jo vull pensar que un parell d’anys encara em queden per a jugar. He sentit dir que el Simatero de Genovés i Antonio el de la Granja s´ho van deixar als cinquanta. M´agradaria igualar-los i deixar-m’ho . Estic encara molt bé, em cuide més que mai i tots els dies entrene un poquet .
- Quina és la clau per seguir donant guerra?
Jo crec que la clau està en l’ADN ( ens ho diu bromejant).
Article de Ricard Sentandreu publicat a Pilota Veu
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada